L'altre dia, tot sopant, un amic explicava els motius del trencament d'una relació de 7 anys amb la seva companya. Segons la seva opinió, ella havia renunciat als seus propis desitjos per seguir-lo i estar amb ell. I ell, que és o vol creure que és, un ocell lliure que segueix en cada moment els impulsos d'aventura que li vagin sorgint, volia continuar vivint de la forma que ha triat. En el fons sorgeix el tema de la renúncia d'una part de la parella a ser ella mateixa en benefici de l'altre.
No s'esmenta el que hi ha realment darrere una ruptura: falta d'amor, de desig envers l'altra persona, avorriment, tedi, rutina, nous desitjos d'aventures, noves ganes de conquerir noves places... I sobretot, una injecció d'autoestima que deriva del mateix fet de la conquesta i el descobriment del propi poder de seducció. Això és el que realment cerquem. I és totalment lícit malgrat els danys col·laterals. Al cap i a la fi, naixem sols i morim sols, oi? Quin mal hi ha en viure de la mateixa manera?
Homo homini lupus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada